dilluns, 1 d’agost del 2011

La guerra dels set anys

Com més allunyats en el temps, més difícil es fa  de trobar referències populars que ens ajudin a recrear un periode històric. Aquesta situació és dona  de manera significativa en la guerra del set anys. 

L' allunyament de la memòria històrica sobre fets produïts durant aquesta guerra, en relació a les cançons recullides, especialment a principis del segle XX, (Obra del Cançoner Popular de Catalunya), ja és prou distant en el temps dels informants com  per  haver viscut de manera directa els fets relatats, motiu pel que en haver-se produït salts generacionals considerables, és circumstància suficient com per haver-se perdut pel camí  una gran quantitat de cançons i dites que sens dubte existiren.

Al crit de Visca el Rei, el capitost reialista de Prats de Lluçanès, Josep Galceran, va proclamar a Prats de Lluçanès el rei Carles V, com a rei legítim de la Corona d' Espànya, enfrontant-se a la línia  successòria que havia proclamat Isabel II com a reina d' Espanya.

Llauder, Capità General de Catalunya envià diverses columnes contra els revoltats, dispersant-los, els regidors de Prats foren detinguts i condemnats a diverses penes de presó, Galceran es feu escàpols i es refugià a França. Els seus familiars foren represaliats i tancats a la mateixa presó de Prats per espai de dos anys.

CONTRA ELS CRISTINS DE PRATS

Vila de Prats impia,
libertina i molt cruel
que n' és la de Prats al dia
que n' apar que no hi ha Déu.
(que han obrat sentència)

Però ja vindrà el teu càstig,
que la pena pagaràs:
la tragèdia cometres,
ab sang la derramaràs.

Els vigilants d' esta vila
jo vos els anomenaré:
és en Puig i en Cidera
i l' hereu Josep Conqué,

aquests són els quin vigilen,
de donar part al govern
de lo que senten i veuen
contra de la sua llei.

Són francmaçons, llibertins,
perseguidors de la fe,
són pitjors que els dimonis,
engendrats de Llucifer.

Puig la fe n' haveu perduda,
no la tornareu trobar,
Llucifer vos té pels bráços,
no li tornareu (a) escapar.

Vosaltres, cristins de Prats,
sou una gent molt honrats,
que anàreu a la Portella
dient que buscàveu cracs.

Als cracs que haveu buscats
jo vos els anomenaré:
vàreu robar les gallines
i algunscapons també.

Vosaltres cristins de Prats,
comensau's de preparar,
procureu ab dues calces
que una la pugueu mudar.

Les calces que portareu
bé las haureu de rentar,
que si sou flacs de mal mare
o bé faltats de cervell,
si Cristina no us ajuda
cap emparo no tindreu.

La cançó, qui l' ha dictada,
jo vos ho diré qui és:
senyor don Pere Massana,
fill natural cde Merlès.

Hi ha passat moltes quimeres
per aquests boscos i serrats
rumiant com ho faria
per poder salvar la pell,
que bé n' hem tingut ventura
de la Verge del Remei.

Que la Verge del Remei,
que sempre ens ajudarà,
que ens doni bona ventura
que a tots els puguem matar.


Recollida per Mn. Cinto Verdaguer
l' hem extreta de la pàg. 72
Cançons populars de la Història de Catalunya
Cultura popular 1
Editorial Farell
St Vicenç de Castellet 2004

La Portella fa referència al monestir de la Portella que serví després de la presa de Berga pels carlins com a Universitat, on doversos professors fugits de Cervera impartiren classes.

El mot cracs es relatiu als carlins. (comentari assenyalat per Mn. Cinto Verdaguer).

La revenja era escrita, Galceran no parà fins aconseguir la vila de Prats de Luçanès, la seva vila nadiua i de la que s' havia vista obligat a marxar a correcuita.

Prats de Lluçanès, fou desprès de l'alçament i durant anys un baluard dels liberals, així com el primer lloc  atacat pels carlins de la partida d' en Galceràn durant la guerra dels set anys, es defènsà arduament i no fou fins 1837 després de la presa de Berga que fou ocupada pels carlins que no l' abandonàren fins gairebé la fí de la guerra.

L' acció decidida del Capità General de Catalunya, Manuel de Llauder, evità que las partides realistes, es fessin fortes a la Catalunya estricta a l' inici de la guerra i bé es pot dir que no fou fins l' any 1835  que el front català, buscat àrduament per Carles V, no tingué un paper clar en la primera guerra carlina. Tot i que mai adquirí el grau d' importància que assolí el front basco-navarrès o el del Maestrat.

LO LLAUDER

Una cançó vull cantar,   no hi ha molt que s' és dictada,
de don manuel Llauder   que enté gran anomenada.
Si n' ha guanyat molts honors   ell en aquest campanya,
ha pujat d' oficial,   coronel se' ntroba ell ara,
si se' n troba coronel    i quefe d' una brigada.
En mena tres batallons,   els millors que hi ha a Espanya.
Tarragona diu que hi ha,   i també hi ha Sant Fernando,
un altre batalló hi ha    que en diuen Sòria esqueixada,
quan Sòria serà vestida,   serà la millor brigada.
Lo primer foc que han tingut,   a Banyoles fou l' ataco,
tres dies va durar el foc   sense tocar retirada.
Coronel de Sant Narcís   feu la reculada falsa,
si el baró  hi hagués estat   l ' atravessava amb l' espasa.
Que veiés aquells ferits, una professó semblava.
Al portal dels caputxins   una dona l' esperava
amb resolis, aiguardent,   xacolata i coques blanques,
per donar-a-n  els ferits   i en els que els acompanyaven.
La cançó qui treta l' ha,   la cançó qui l ha dictada,
l' ha dictada un fill de Vic   (d'allà el fondo de la Plana).

(té partitura musical)

Cançó 24.
Pàgina 68.
Cançons Populars de la història de Catalunya
Diferents autors.(Grup de Recerca Folklòrica d' Osona)
El Farell
Col·lecció Cultura Popular 1
Sant Vicenç de Castellet 2004


Carles V, amb la voluntat d' incorporar Catalunya a la lluita, afavorí una expedició comandada pel general Guergué i que era soportada de manera especial pels voluntaris navarresos que es mogueren pel territori de manera errática.

Guergué intentà l' ocupació de la vila d' Olot, fent una tenalla que desplegá forces de contenció fins Banyoles que fou ocupada a diferència d' olot que resistí el setge.  A Banyoles les forces carlines  soportàren l' atac de les forces liberals que no ocupàren la vila fins la retirada dels carlins el 12 d' octubre de 1835. O'Donnell es derrotat i fet pres a Olot, les tropes carlines es tornen a dispersar i  marxen cap la zona central de Catalunya més segura.

El comentari de la cançó relatiu al baró, pot ser destinat al baró d' Eroles que tingué durant la guerra del francés una topada violenta a Banyoles, amb resultat favorable per als espanyols. 

SUMALICARREGA
Sumalicarrega diu que vol venir,
amb trenta mil homes demà de matí.
Digueu-li que vingui que ja l' esperem,
amb les armes ens defenssin les noies de Berga dien.


Carles s' està als Pirineus,
les muntanyes de Berga tan altes son
ens priven de veure els sorges?, com son.
Mossèn Benet baixa a cavall d' un ruc
al corn de la sarria i porta un trabuc


Canço recollida a Lavit (Penedès)
Pag 654.
Materials.
Obra del Cançoner de Catalunya Vol IV
Barcelona 1994

Sumalicarrega es realment Zumalacàrregui. Cabdill dels carlins basconavarresos. No arribà mai a Catalunya. Fou Gergué el que vingué a Catalunya.

Berga passà a ser la capital carlina a Catalunya, on s' instal.là la Junta Superior del govern carlí de Catalunya. La seva pèrdua significà la fí de la primera guerra carlina a Catalunya.
Mossen Benet, és Benet Tristany un dels grans caps de la revolta, tant d' aquesta guerra com de la seguent, la dels Matiners, on fou finalment pres perl estropes governamentals i ajusticiat pel general Pavia l' any 1847 a Solsona.


BEVÈLI TU,  BÈVELI JO

Bèveli-tu, bèveli jo,
bèveli tu, mi companyero.
Bève-li tu, bève-li jo,
bève-li tu, mi companyó.

Quan mi companyó beurà
li farem la turululura;
quan mi companyó beurà
li farem la turululà!

Soldats sóm de la Cristina:
tira que tira!
Soldats som de la Cristina:
tira que tira!
Pum!


Pags. 119/120
Cançoner del Càlic


Aquesta cançó de taverna que ha perviscut, fa alusió als soldats cristins, com una manera de fer befa d' ells. 


Muntanyes de Busa,
que tan altes sou,
digueu-nos on passen,
els cristins on són.

Pag 119.
Josep M. Mundet Grifé
La primera guerra carlina a Catalunya
Publicacions de l' Abadia de Montserrat
1990

l' autor fa alusió a dues estrofres més, extretes també de l' obra de Jaume Carrera Pujalt. Historia Política de Catalunya en el siglo XIX. Editorial Bosch. Barcelona 1957.

Vosaltres pagesos,
que crieu conills,
crieu-los ben grassos
pels pobrets carlins.

Noies manresanes,
que aneu al mercat,
si hi trobeu els negres,
acoteu el cap.

Veritable muralla i defensa de la part alta del Solsonès, la Serra de Busa i en especiual Sant Llorenç de Morunys i el santuari de Lord, foren un dels reductes i refugi del carlisme.

Els negres era la manera con es definia popularment  als liberals i cristinos


LA CREMA DE RIPOLL

I una cançoneta hi ha, no en fa molt que n' ès dictada,
de la vila de Ripoll de quan els carlins entraren.
S' emportaren Sant Eudal, Sant Eudal i les campanes.
Quan són al carrer major n' han enquantres tres dames,
les-e-munten a cavall, dret a Berga les emportaren.
Quan a Berga varen ser els en don cinquanta palos.
Ja se' n tornen a Ripoll, tota la vila cremava.
Oh! desgraciat Ripoll, oh vila desventurada,
bé te' n podràs recordar del traïdor Carlos d' Espanya,
donzelles que ha deshonrat i ha mort els pares i mares.

La presa de Ripoll pels carlins i la posterior crema de la vila així com el desplaçament dels seus habitants fou una de les barbaritats més grans comeses pel mal anomenat comte d' Espanya, que acabà assassinat i llençat el seu cos al riu Llobregat a l' alçada d' Organyà. Els fets de Ripoll es produïren  el 27 de maig de 1839.

Cançoner del Ripollès



CANÇÓ DE RIPOLL


Una cançó vui cantar,
fa molt temps que s' és dictada,
de la vila de Ripoll
quan els carlins hi entraren;
s' emportaren Sant Eudald
Sant Eudald i les campanes.
Adéu, vila de Ripoll,
n' has esset desgraciada(bis),
entremig de dues aigues.
Quan foren al carrer Major,
s' emportaren les tres dames;
les passegen pels carrers,
com unes dones mundanes.
Se les munten a cavall,
a Berga les són portades.
Se'n tornaren a Ripoll,
tota la vila cremaren.
Als pobrets que varen pelar,
que es quedaven per les cases,
com tenien pietat
els infants degollaven.
Carlos d' Espanya ho manà,
que Déu li dongui la paga;
la paga li han dat,
qu l' han mort a punyalades.
Pep de l' Oli l' hi va dir,
perquè els demés no gosaven.
Segarra fou el primer,
perquè la Junta ho manava.
Ai l' han anat a matar
a tres hores d' Oliana.
La cançó qui la dictà,
la cançó qui l' ha dictada,
tres casats i un fadrí,
que hi empleen una tarda.

(Té partitura musical)
Pagines 34/35. Materials Volum XXI
Obra del Cançoner popular de Catalunya.
Missió de Recerca Tomàs-Bonell 1926
Barcelona 2012



BEP DE L' OLI

La xica de l' Oli
ha parit un noi,
en les calces roges
i el fusell al coll.

Extret de la pag. 113
Aureli Puig i Escoí
Les guerres carlistes al nord valencià.
Lleida 2008

(Aquest fragment es extret, tanmateix, de Ensisam de totes herbes de Joaquim Martí Gadea).

El mot donat ja a la mare de Bep de l' Oli i que per extensió dugueren ell i  també tots els seus germans, fa pensar en l' existencia d' un negoci familiar vinculat a l' oli.


SORTIDA D' AGRAMUNT

Ah recorda't, dolç amor
d' aquella matinadeta,
que te' n vaig dar l' anell d'or,
de la pedra moradeta.

Tu me' n vas dar un mocador,
brodat de seda vermella,
al mig n'hi ha un campanar,
a al sos-devall una estrella,
un poquet més avallet,
ja n' hi ha pintada ella.

adéu-siau, dolç amor,
que jo me'n vaig a la guerra,
que ja en sento els clarins,
els clarins i les trompetes,
els timbals i els tambors;
tot són instruments de guerra.

Bep de l' Oli va al davant
i l' alfelis va al darrera,
un sargento va al mig,
que arrenglera les fileres,
lo cabo porta les claus,
per entrar a les fortaleses.

Adéu vila d' Agramunt,
trista a fe que n' ets quedada,
tota la flor del jovent
amb lo baró se n' anava.

(no te partitura musical)

Mila i Fontanals
Romancer (Romancerillo)

Bep de l' Oli fou un dels caps carlins que canvià de bandol durant la guerra dels matiners. Durant la guerra dels set anys i gran part de la dels Matiners actuà com a cabdill carlí.

Destituït pel comte d' Espanya l' any 1838, participà  posteriorment en el seu assassinat. Cabrera jurà  revenja sobre tots els involucrats en aquest sinistre afer.

De nou prengué les armes durant la guerra del Matiners, però el avantatges oferts pel marques del Duero (Capità general de Catalunya liberal) i la seva animadversió pel general Cabrera produïren la seva traició i pas a les files liberals, perseguint a finals de la guerra del matiners al general Cabrera.

Fou recompensat per la seva actuació i arribà a Governador Militar de Madrid l' any 1854.

Aquesta cançó en concret però, per l'esment que en fa del baró, fa pressuposar que és en referència al baró d' Eroles, motiu que ens duria a la guerra del Trienni, on les tropes realistes foren dirigides pel baró d' Eroles, Bep de l' Oli amb els seus germans s' afegí a la revolta, sent el seu germà  Miquel, també conegut pe aquest mateix sobrenom, Miquel de l' Oli, el que més sobresortí a la contesa.

L' esment a la vila d' Agramunt que es fa a la cançó tradicional, té especial significació, per què se ha considerat Bep de l' Oli, històricament, com a originari d' aquesta vila.

La guerra generà cada cop més rancúnia vers el clergat a qui veien com un quinta columna, finalment esclatà la revolta que  s' entossudí especialment amb els convents, revolta que a Barcelona es generà el dia 25 de juliol de 1835, Sant Jaume.

Viva la Cristina
Ara més que mai.
Capellans i frares
Vagin al carai
Viva lo general LLaudé
Mentre hi hagin frares
Mai anirem bé.

pag. 27
La primera guerra carlina a Catalunya
Josep M. Mundet i Gifre
Ed. Abadia de Montserrat
1990

LA CREMA DELS CONVENTS

El dia de Sant Jaume,
l' any mil vuit-cents trenta-cinc,
varen fer una gran festa,
dintre del torín.

Varen sortir tres toros,
varen ser valents,
van ser la causa 
de la crema de convents.

la primera descarga
que els hi van tirar,
la cavalleria
ja va recular.

La segona descarga
que els hi varen tirar.
i an el cavall, del Peire
ja el varen matar.

la tercera descarga
que el hi varen tirar
i an el general Peire
ja el varen matar.

Els frares cridaven:
Minyons no ens mateu.
Vos darem la  bossa
i vos la partireu

No volem la bossa
ni el diners tampoc.
Volem la vostra vida
i en còpies de foc.

No volem la corona,
ni el rei ni religió
Volem la República
i fora la Inquisició.

(té partitura musical)

pàgina 310
Vol IX MATERIALS

Aqusta revolta, tolerada, significà la crema de molts convents masculins de Barcelona, especialment els que eren al voltant de les Rambles, també fou cremat el convent dominic de Santa Caterina.

Hi ha diferents versions d' aquesta cançó, comentem també la recullida a la pàgina 69, dins l' obra, Cançons Populars de la Història de Catalunya, grup de Recerca Folklòrica d' Osona. Editorial Farell. col. Cultura Popular. St Vicenç de Castellet 2004.  


El setge del santuari de la Mare de Déu de Lord, comportà poc temps després una altra revolta i assalt de la Ciutadella, assassinant més de cent carlins que hi éren presos, mataren també els que eren a les torres de Canaletes i no contents assassinàren també  malalts i ferits.

No obstant, tots aquet fets i malvetstats produïts per un i altre bandol, qui patía més intensament la guerra era la població en general, cansada de les accions continuades i les penúries consegüents.


CANÇÓ DE CARLINS

I una vella ho ha dit
al poble de Centelles;
I ara como ho farem
per a conrear les terres?
A mi m' han mort l' home,
lo batlle i el rector,
Qui voleu que els aguante,
aquella mala facció?
La tropa surt de Reus
va cap a La Granadella,
amb lo fusell al coll,
la motxilla a l' esquena,
i allà a la serra del Montsec
n'és lo vostre destino;
allí heu de morir tots,
amics de Carlos Quinze.(quint)

Pàgina 127
Vol IX MATERIALS



ELS CAVALLERS CRISTINOS


Quinze cavallers cristinos
dret a en Bas varen anar
per matar-ne algun carlista
que allí al poble hi havia,
però no els hi va provar,
que tretze  n'hi varen quedar (bis).
Dos del foc s'escaparen,
a Olot varen retornar.
Al cridà'ls-hi el "Quien viva?",
respongueren de seguida,
casi sens poder parlar:
- Cavalleria sens muntar (bis)

(té partitura musical)
Cantaire Cellestí Devesa, escultor, persona ben coneguda i distingida (1868-1935), Olot.


Pàgina 121
MATERIALS vol XXI. 

Barcelona 2011. 


Fins a principis del s.XX es ballava en diferents indrets de CaTalunya, un ball anomenat la FARANDOLA, que té d' especial pel que fa relació al nostre tema que a manera de befa, la lletra feia referència a Carles V. L' he trobada també a Vidreres on consta que es balava poc abans  de la guerra civil espanyola. 


LA FARANDOLA

Trala, trala
viva la França,
Trala, trala,
viva París.
Ballarem la farandola
amb despit de Carlos Quint.

Cantaire: Francisca Prat

pàgina 82
MATERIALS vol XXI


LA FARANDOLA

Ballarem la Farandola
que patrona nostra és.
Balla és.

Mare, mare venen carlins.
Tites tites, totes a dins.

Els soldats venen de fora
 i els carlins ja són a dins.

Carlos Quinto tuvo un hijo
lo quisieron coronar
por cocrona le pusieron
la tapa de un orinal.

Mare, mare venen carlins.
Tites, tites, totes a dins.

(té partitura musical)
Pàg 99
Historia de Vidreres
Josep Formiga.
(extret de  Gascons i Clarió, Narcís. Tercera guerra carlina i primera república  a Vidreres 1873-1874).

Està clar que aquesta versió de la Farandola traspassà moments i fou adaptada segons convenía, en aquest cas la referència pot correspondre a la guerra del Matiners.

diumenge, 24 de juliol del 2011

La guerra dels Matiners

La revolta fou començada per Benet Tristany, Mossèn Benet, l' irreductible carlí que ja feu estralls a la Catalunya central  durant la primera guerra carlina, quan s' alçà novament el setembre de 1846 fent proclames a la vila de Solsona en nom de Carles VI.

Cap ciutat m' obre les portes,
pertot arreu m' eixen liberals;
no estem segurs sinó als boscos!
Ai, carlos que això  va mal

pàg. 209.
Ferran Sànchez i Agustí
Carlins i Bandolers a Catalunya (1840-1850)
Sallent 1990

Però no fou fins  el 16 de febrer de 1847, quan amb la presa de la vila de Cervera pel mateix Benet Tristany, s' encenguè de nou el foc que reproduirïa amb cruesa les hostilitats, però el bosc feia temps que tenia llenya preparada.

Benet Tristany, entrà a Cervera com una exhalació,  havent dividit els seus homes en quatre  grups que es distribuiren per la vila, ocupant els llocs clau, fou acompanyat en l' acció pel Ros d' Eroles, Grisset de la Cabra i Ramón Vilella.

Nosaltres per divertir-nos
prou tenim amb lo Tristany,
que té el cap lo mateix
que una escopeta sense pany

Pàg. 209.
Ferran Sànchez i Agustí
Carlins i bandollers (1840-1850)
Sallent 1990


El capità general Manuel Bretón fou sustituït  amb afany de reduïr les partides carlines que es multiplicàven arreu, el General Pavía fou designat nou capità general.

A partir d' aquest moment les accions carlines es reproduïren, Terrassa, Navès, altra cop Cervera, Bellpuig d' Urgell. La Segarra i el Solsonès tornaren a ser  dominades de bat a bat pels carlins.

Finalment, les tropes del coronel Baixeras  derrotaren a Santpedor Benet Tristan i el general Pavía en persona els derrotà  prop de Biosca, els carlins recularen als seus caus del Solsonès.

Els carlins, no obstant continuàren hostigant les columnes de l' exèrcit, primer prop de Calaf i encara a primers de maig de 1847, a Montsonís.

SUBLEVATS DEL 1847

Una cançó us vull cantar
no hi ha molt que n' és dictada,
treta n' és dels matiners
que corren per la muntanya.

A levantar-se, minyons,
la victòria és per nosaltres.

No podeu habitar pels plans,
ni tampoc dins les cases;
per un dia de Nadal
gran sometent aixecàrem,
reclutarem molta gent,
bons hereus de bones cases.

A marina havem d' anar
que a Barcelona ens demanen;
quan a marina vàrem ser
trobem les tropes formades.
Tornem-nos, tornem fadrins,
cadascú a les nostres cases
a la terra de Querol,
que són les nostres muralles.

(no té partitura musical)

Pàgina 72.
ROMANCER CATALÀ (Romancerillo Catalán)
Edició MOLC
Edicions 62
Barcelona juliol 1980

El nom Matiners, és producte del fet que els carlins catalans foren els primers i i únics que s' alçaren en armes, seguint El Pretendent.

A levantar-se minyons,
la victòria és per nosaltres

El General Pavía, dubtà que el moviment carlí s' anés disolent,  sabedor com era del fet que mantenia un ampli recolzament popular, especialment a les zones rurals de Catalunya, que li  donàven plé suport. Pavía va  ordenar aleshores sometent general  que havia de dur-se a terme els dies 30 i 31 de desembre de 1847.

Els carlins, adoptàren l 'actitud de fugir novament abans que enfrontar-se amb tropes molt superiors i civils armats, com deixa entreveure la cançó, quan diu "tornem a les nostres cases, a les terres de Querol", referint-se a la protecció de la Cerdanya francesa. Però malgrat els esforços governamentals per limitar o anular l' actuació dels carlins catalans revoltats, la guerra era encara lluny d' acabar-se.

CANÇÓ DEL JOVE POBLA

Una cançó vull cantar
no hi ha molt que s' és dictada,
d' un jovenet alt i prim
que pobla s' anomenava.
Ai amor,
ai! amor de més entranyes,
ai! amor 

S' és fet soldat de cavall
per servir el rei d' Espanya,
el rei i la religió,
la religió i la pàtria.

Me n entreguen bon cavall,
bona sella i bones armes;
tinc ordre del comandant
que a marina hem d' anar-nos.
Quan a marina vam ser
les ordres ja són mudades:
que haviem de retirar
cap a dalt de la muntanya
i anàvem a un poblet
que Arbucies s' anomenava.
Quan a Arbúcies vàrem ser
més allí bé ens allotjàrem.
La fortuna ho ha volgut,
i amb la noia de la casa,
que haviem tractat molt temps
e ens haviem dada paraula,
paraula de casament,
sense saber-ho els pares:
- Bon amor, si vols venir
ara és hora de marxar-ne -
Posa el peu a l' estrep
i a cavall se l' emportava.

(té partitura musical)

Cançó 155.
Pàgina 175
Cançoner del Ripollès
Centre d' Estudis Comarcals del Ripollès
Ripoll 1998

Els comentaris recullits en el Cançoner del Ripollès relatius a aquesta cançó, generen dubtes sobre el periode real al que correspòn. El text similar per no dir altre cosa al de la cançó del voluntari, fa referència a un home fill de la Pobla, d' aspecte alt, prim i sec i que va viure a Borredà. Segons les notes d'  aquest Cançoner, l' informant  Francisco Francàs, l' havia conegut i li semblava que li havien dictata la cançó  per haver anat a la  guerra dels set anys (1a guerra carlina) o la dels realistes i milicianos.

Recollida a la Pobla de Lillet pels volts de 1920, l' informant  (tenia 62 anys l' any 1920). Podia haver conegut el personatge de la cançó. Però hi ha dubtes en quan al contigut de la cançó per les similituds que té amb els SUBLEVATS de 1847, recollida per Milà i Fontanals al Romancerillo.

A marina havem d'anar
...quan a marina vam ser
trobem les tropes formades
tornem-nos, tornem fadrins 
cadascú a les nostres cases 
a la terra de Querol
que són les nostres muralles

En la cançó del jove Pobla, ens diu:

S 'ha fet soldat de cavall
per defensar el rei d' Espanya

Quan a marina vam ser
les ordres ja són mudades
que haviam de retirar
cap a dalt de la muntanya

Les similituds són encara més sensibles amb la cançó del VOLUNTARI:

S' ha fet soldat de cavall
per defensar el rei d' Espanya
que a marina hem d'anar-nos
a marina se' n va anar
que el comandant ho manava.
Quan a marina van ser
les ordres són mudades
s' havien de retirar
en aquell peu de muntanya

Aquest aspectes lliguen amb la cançó dels SUBLEVATS DE 1847 i també amb una darrere cançó, que fins ara no hem parlat, ADEU MARCELINO, ADEU:

S' ha fet soldat de cavall
per defensar el rei d' Espanya
A marines hem d' anar
Que el Marsal ens hi (mana?)
quan a amrina van ser
troben les tropes formades


No cal entrar en més similituds, el fet però, ens condueix  a les influències de cançons conegudes que són reutilitzades, seguint un mateix fil argumental i que poden perfectament correspondre a periodes històrics diferents, però alhora propers en el temps.

Seguidament, donem avinent de la cançó EL VOLUTARI, que amplia la història relatada al JOVE POBLA i que és la mateixa història.


EL VOLUNTARI


Una cançó vull cantar,
no hi ha molt que s' és dictada.
d' un fadrinet alt i prim
que n' és pràctic en les armes.
Bon amor
bon amor, no em donguis pena,
bon amor,
dins del cor i les entranyes,
dins el cor

S' ha fet soldat de cavall
per defensar el rei d' Espanya,
la pàtria i la religió;
perquè veu que s' acabava
a Marina se' n va anar,
que el comadant ho manava.
Quan a marina va ser
les ordres són mudades:
s' havien de retirar
en aquell peu de muntanya
 en un poblet que n' hi ha,
Arbúcies s' anomenava;
quan a Arbúcies varen ser
aluego ens allotjàven.
La ventura va voler
una noia hi ha a la casa
que haviem tractat molt temps
i s' havien dat paraula,
paraula de casament,
sense saber-ho els pares.
Un dilluns al de matí
allí a la punta d' l'alba,
en sento venir un trompet
que en tocava a generala.
Pren la brida del cavall,
les pistoles i lo sabre:
ja se' n munta en lo cavall
i se' n va dret a la plaça.
Quan ala plaça va ser
troba la tropa formada,
se'n va trobar el capità
a on tenia  de posar-se;
estant en estes raons
lo sseu amor ja passava
- Mon amor, si vols venir
cap a la ratlla de França?
- Mon amor jo ja vindria
si no fos mon pare i mare
- Quan a França seré jo
ja t' enviaré una carta;
al sobre escrit ne dirà
que te n' enviaré una altra:
acabades les raons,
acabades les paraules.
Oh cançó qui treta t' ha?
qui t' ha treta i t' ha dictada?
Un fadrinet divertit
que manejava les armes.

(Disposa de partitura musical)

Cançó 3.121.
Pàgina 668
Folklore Català - Cançoner
Joan Amades
Editorial Selecta
2ª Edicio
Barcelona 1979

En un altre ordre de coses, els carlins disposàven a la muntanya dels seus santuaris, que eren espais geogràfics interiors absolutament controlats i on es movien amb completa facilitat.

Però el que canvià definitivamente el curs del desenvolupament de la guerra, foren les conseqüencies de la revolució de 1848. El canvi de règim a França alterà les aliances tradicionals espanyoles amb França.

TRES PARTITS

tres partit s' han levantat
tres partits dintre d' Espanya:
els uns són els liberals;
altres són els democràtics;
altres són els carlinots...
Tots en són pillos i lladres.

A Sant Isidro Llaurador
hasta li han robat la capa,
i si li han robada ells
deu-ne gràcies a en Narváez.
I li han robada tots ells
per fer un regalo al rei de Nàpols.

(No disposa de partitura musical)

pàgina 177
Cançó 158
Cançoner del Ripollès
Centre d' Estudis Comarcals  del Ripollès
Ripoll 1998

Narvaez, Primer ministre durant el periode d' alçament del matiners, veié com la situació política se li complicava, quan els republicans per interès estratègic, promulgaren efectuar accions conjuntes amb els carlins per desestabilitzar el govern monarquic.

A partir del mes d' Abril, des dels ideòlegs del movimnt carlí s' intenta donar una imatge liberal de Carles VI, també  es preparen aliances entre republicans i carlins, impensables poc abans i s' espera la irrupció del general Cabrera dins l' escenari bèlic català, imbuit d' una nova  aureola moderada que l'allunya del seu passat integrista i l'apropa al pensament  liberal que li ha encomenat l' exili anglès.

El general Cabrera, entrà per fí a Catalunya el 23 de juny de 1848, acompanyat del seu estat major, la seva irrupció causà gran commoció a Catalunya, en especial dins el moviment carlista, donant-li una empenta renovada.

La importància de Cabrera, no sols com a figura històrica, si no com a mite dins l' àmbit carlí, no es correspòn amb l' escasa referència de veus  populars trobades, circumstància anòmala que cal ressenyar.

No es aquest el cas d' en Marçal, el gran comandant carlí que intervingué en la primera guerra carlina, la dels matiners i en la guerra anomenda dels Tristany, on fou finalment afusellat.

ADEU, MARCELINO ADEU


Adéu Marcelino, Adéu,
el mes carlista d' Espanya.
Una cançó vull cantar,
no hi ha molt que s' és dictada,
treta n' és d' uns  matiners
que corren per les muntanyes.
Si voleu saber qui són,
són per anomenar-los:
el Cargol de Sarrià,
que té una llaga a la cara,
s' ha fet soldat de cavall
per defensar el rei d' Espanya.
A marines hem d'anar
que el Marçal ens hi (demana)
quan a marina van ser
troben les tropes formades.

(No disposa de partitura musical)

Cançó 157.
pàgina 176
Cançoner del Ripollès
Centre d' Estudis Comarcals del Ripollès
Ripoll 1998

Marcel.lí Gonfaus era un carlí molt conegut i estimat pels seus homes, dotat d' un gran sentit de l' honor, fou sempre considerat un autèntic cavaller i tractat com a tal fins i tot pels seus advresaris.

En diverses accions bèliques durant la guerra del Matiners, actuà com a segòn del general  Cabrera, fent-li costat, finalment la seva pariida fou batuda en una acció prop de Ginestar el 5 d' abril de 1849, on fou fet pres. Salvat in extremis d' esser afusellat, fou  indultat a instàncies dels propis militars liberals.

Marçal sobrevisqué a la guerra dels Matiners i marxà a l' exili, vivint a Perpinyà, d' on retornà al Principat l' any 1855, seguint la proclama dels germans Tristany en favor del Pretendent Carles VI, amb afany de reiniciar la revolta. Estartús l 'acompanyà  com a lloctinent, així com 150 homes més. Derrotat a Orriols, pogué fugir i guarir les seves ferides d' amagat, però finalment objecte d' una possible delació, caigué novament en mans dels militars, que aquest cop l' executàren a Girona de manera gairebé immediata, per estalviar-se qualsevol possible indult.


Cabrera malgrat indubtables victòries inicials, anà reduïnt el seu espai de control, retornant cap a la muntanya. Molt cabdills s' acolliren a l' indult, entre ells  Miquel Vila (Caletrús) i Josep Pons (Bep de l' Oli) que a partir d' ara perseguirà els seus antics companys.

Davant una situació que prenia un caire absolutament  advers als interessos carlins, el Baró D' Abella, home d' indubtable valúa i carlí de convicció, inicià tot un seguit d' actuacions per trobar una sortida honrosa i posar fí a la guerra. Cabrera indignat, el va fer afusellar el 23 de febrer de 1849 a Sant Llorenç de Morunys i el dia següent a Busa, serien també afusellats també els seus companys,  Francesc Casades i Josep Serra,  aquestra actuació tindria conseqüencies molt negatives i deixaria cada cop més arraconat el general Cabrera.

LA CANSÓ DELS CARLINS

Muntayas de Busa
que tan altas sou, (bis)
digueunos hont pasan
los carlins hont son.

Vosaltres pagesas
que baixèu al pla, (bis)
déunos bona cambra
bon blat y bon pá.

Vosaltres pagesos
que crieu conills, (bis)
criéulos ben grassos
péls pobres carlins.

Déunos bones armas
bons soldats serém: (bis)
¡visca Carlos sexto!
que 'l defensarem.

(Disposa de partitura musical)

Pagina 263.
Cansons de la Terra, Vol III
Francesch Pelai Briz
1871


Com a nota en Francesch Pelai Briz, fa el comentari que la cançó es del primer terç del segle XIX. Aqueta circumstàcia la faria coincidir amb la primera guerra carlina, però el comentari final de la cançó, Visca Carlos sexto ! ens duu a la guerra del Matiners i no a la dels set anys.

Ara bé, coneixedors del paper de la zona de Solsona, especialment Sant Llorenç de Morunys i la defensa aferrissada del santuari de l' Hort  durant la primera guerra carlina, no és pot descartar que la cançó fos adaptada anys després als interessos carlins propis de la guerra dels Matiners.

Les muntanyes de Busa, refugi històric dels resistents de tota mena, serviren també com a presó dels soldats francesos durant la guerra del francès, la llegenda ens recorda que desesperats els presos s' estimbàven pels espadats com única manera de fugir de l' horror, l' abandó i la fam, esperant renèixer a Paris.

Briz acaba dient en la seva nota a la cançó que les hosts liberals aprofitaven la mateixa tonada, incorporant una lletra  favorable al seu ideari polític.

Cabrera traspassà finalment la frontera  el 23 d' Abril de 1849, i tot i continuar petites bregues per part dels germans Tristany, la guerra es pot donar per acabada a mitjanç de maig de 1849. El capità general  Manuel Gutierrez de la Concha( Marqués del Duero) celebrà a Barcelona la fí de la guerra.

El 6 de juny es declarà una amnistia general, molts carlins retornaren seguidament a Catalunya, així com també alguns republicans.



dimecres, 6 de juliol del 2011

Els trabucaires

Qui eren els trabucaires?

La denominació trabucaire, prové de la paraula trabuc, una mena d' escopeta de canó curt i ample, amb  boca acampanada que tenia un efecte de poc abast, però que a les distàncies curtes podia fer estralls.


Adoptàren el seu nom, com  a portadors d'aquesta arma, diversos grups de carlins que  durant la primera guerra carlina i sobretot un cop acabada aquesta, vàren quedar isolats a la muntanya o es van veure impelits a formar part de quadrilles irredentes, una mena de maquis que sovint es convertí en  bandes de lladres de camí ral, més que no pas en resistents carlins i que per subsistir vivien del robatori i el segrest,  sovint  barrejats amb altres grups de simples lladregots, prenent aleshores el nom genèric  pel que foren popularment coneguts arreu, trabucaires.


Aviat foren mitificats, temuts pels uns i menystinguts pels altres, mentre el govern liberal, ansiós de demostrar públicamente que la guerra era acabada i que mantenia el control de la frontera, elevà els trabucaires a la categoria de simples  criminals i lladres de camí ral.

Per acabar amb aquestes bandes que a cops actuàren com autèntiques partides organitzades, envià considerables forces militars amb el clar objectiu d' anorrear-los, perseguir-los i ajusticiar-los de manera immediata quan eren presos, gairebé sempre sense judici previ, com escarment per a quie els donava acollida i a l' ensems perquè no interessava que es posés de manifest que  àmplies  zones de la muntanya escapàven al control governamental.


D' igual manera que el maquis després de la guerra civil espanyola, al termini de la primera guerra carlina, aquests grups es pogueren mantenir gràcies a les complicitats de la població civil, fruit d' un mateix pensament ideològic que era força arrelat a la societat rural i de muntanya que els donava  suport i la lògistica necessària que els permetia sobreviure, tot i que sovint no en les millors condicions.


El moment més àlgid dels trabucaires, fou durant entreguerres, és a dir des de la fí de la primera guerra carlina fins a la guerra dels matiners, el periòde que va de 1840 a 1846.Tot i que perduràren després de la guerra dels Matiners.

La primera guerra carlina a Catalunya acabà amb la retirada de les tropes comanades   pel general Cabrera cap a França a mitjans de l' any 1840, això significà  l’ acabament formal de la guerra, però no fou la seva fí real, durant molts anys la insurgència continuà viva i l’ esperit carlí  ben latent.

L’ indult comportà el retorn de molts soldats retinguts a França, molts sense cap afany de continuar la lluita, però d’ altres en canvi, imbuits d’un esperit més radical, retornàren a Espanya, sense cap afany pacífic, conformant petits grups de resistència, amb la il.lusió de tenir  un ampli recolzament popular que mai es produí.

L’ any 1841, petits grups d’excarlins,  s’ introduiren clandestinament a Espanya amb la voluntat de fer revifar la Guerra. Amb aquesta primera irrupció s' inicià el periòde més notable dels trabucaires.

D’ entre aquestes partides,  la què més  es distingí fou la formada per un grup d’ uns  seixanta homes que  entrà a Catalunya a mitjanç de l’ any 1841, acompanyats d' un monjo caputxí i duent una creu vermella al costat esquerra del pit, en senyal de fidelitat a Carles V, sota el comanament de  Ramon Vicenç, dit Felip.

El resultat de la seva irrupció a Catalunya, fou un fracàs, no foren secundats per cap moviment popular com ells esperàven, car la gent després de tants anys de guerra, havia perdut completamente les ganes de tornar a alçar-se en armes i seguir les partides carlines.

Aquí prediquen los frares
aquí els escolta la gent,
però miro per Don Carlos
el país indiferent

(no disposa de text musical)

Recollida per Ferràn Sanchez i Agustí
Carlins i bandolers a Catalunya (1840-1850)
Moià 1990.
Pag. 26

Això suposà un cop per als partidaris de tornar a encendre la guerra, retornant sembla a França una vintena dels components del grup,  restant els altres a Catalunya, naixia  així el periode dels trabucaires, malnom que amagava el real, carlins.

Les malifetes del trabucaires, els robatoris, els segrestos i els assassinats comesos, ompliren l’ ànima popular des dels anys quaranta fins a mitjanç dels anys cinquanta del segle XIX, dictant-se cançons, corrandes i romanços al voltant d’ aquests personatges que esdevingueren autèntics mites.


LA GUERRA D EN FELIP

EN RAMÓN FELIP

 
Donen tres trucs a la porta,
tres trucs ja han ressonat.
La un se mira an el altre:
- Valga'm Déu, doncs què hi haurà?
Ajudeu-nos, Verge santa,
castigueu an el malvat.
-Siguent tan tard, en eixa hora,
siguentuna freda nit,
ja podeu tots tremolar-ne,
que serà en Ramon Felip.-
Aixís ho deia el pobre avi
i no es va equivocar.
En tiren la porta a terra,
els lladres ja van entrar.
-Doneu-nos, avi, les unces,
que ja sabem en teniu.
Si noens-e les donau prompte,
sereu cremat al caliu.-
l' avi prou els responia:
-D' unces no us en puc donar.
-També volem unes joies,
aquelles que us fan guardar.
-Són les joies de l'ermita,
no us-e les puc entregar.-
L' avia ja se n' agenolla
per pietat implorar.
Mentres que això passava,
una tia s'ha amagat.
Els pobrets vellets agafen
per ser-ne tots dos cremats.
De tots els crits que ells ne fan,
la tia s' ha espantat.
Salta per una finestra
per cridar an el veïnat.
Tots enrabiats ne marxaren,
res de valor han trobat.
quan la gent van a l' ermita
hi ha un quadro espantós:
els dos avis agonitzen,
cremats en són ja tots dos.
Ja en cerquen a la tia,
a veure on la trobaran.
Si la' n troben ja mig morta
i colgada per la neu.
Això que ara jo vos conto
n' és una bona veritat.
Resarem un parenostre
per als qui ara ja han finat.

(té partitura musical)

Materials Vol. XVIII
pags. 21/22 cançó 8
Recollida per Joan Sala Salarich pvre, Rector de Puig-Rodon
Octubre-Desembre de 1925
Barcelona 2008

Felip acabà sent un mite, home irredent i de profund sentiment carlí, portà a terme durant prop més d'un any una seqüència continuada d' accions que va fer anar de corcoll l' exèrcit i els cossos paramilitars, com els mossos d' esqüadra, duent a terme tot un seguit d'accions que anàven des d' atacs fugassos, cops d'efecte, a segrestos i robatoris, habitualment, per no dir sempre, a alts hisendats i caps polítics dels municipis. De manera que moltes vegades se' l va fer protagonista de fets en els que no hi participà mai. Tenim constància que fou un bon organitzador  com a cap de partida i que mai és considerà un lladre ni un malfactor, però amb la seva captura i practicament immediata mort, les partides organitzades reberen un cop molt dur i van perdre el control territorial que amb Felip havien assolit.

Un dels fets que potser donà més relevància a Felip, fou l' ocupació de la vila de Ripoll, el dia 3 de juny de 1842, juntament amb en Francesc Savalls, aleshores un jove  resistent carlí que fou un dels generals carlins més rellevants durant la tercera guerra carlina. 

Aquest fet esperonà l' exèrcit per acabar amb en Felip. La partida és dividí en dos, una comanada per en Felip i una altra per en Planademunt, el seu lloctinent.

Felip, ferit de manera poc clara, intentà guarir les seves ferides en un indret situat prop de la Vola, sota el Coll de Bracons.  Allà només protegit pel seus germans fou finalment trobat per l' exèrcit i els Mossos d' esquadra coneixedors d' on s' hotajava  per una delació.

De fet aquest periode de gairebé un any, generà un alt nivell d' inestabilitat a diverses comarques del nord de Catlunya fins el punt que el govern espanyol  vinculà la desafecció  a  en Ramon Felip, donant-li consideració  d' enemic públic,  quedant la revolta personficada en la seva persona, actuant com a líder absolut, desfent-se l' organització del moviment a la seva mort.

Bé és podria titllar aquest periode convuls de guerra d' en  Felip.

Les autoritats van llençar el malnom de trabucaires per ocultar la seva denominació real, carlins.

ELS  TRABUCAIRES

Mireu quin cap de casa
n’ és l’ hereu Planademont.
I en Felip, com correbia
també n’era un dels bons.
Sempre diuen que als pagesos
que els (hi) mudaran la llei,
que els entreguin les pessetes,
que els en trauran el rovei.
Ells en prenen les dobletes,
enc que siguin curtes d’ un gra;
que si son de les cairudes,
les prenen sense pensar.
Ells en porten sense creu,
sense creu, sense medalla;
de gra ningú n’ ha vist cap.
Mireu quina lladregada
se’ ns hi havia congriat!

(no disposa de partitura musical)

Pag. 167 Collsacabra
Antoni Noguera
Olot
Juny 1979


El fet de consignar la figura de Felip dins la cançó en passat, indueix a pensar que fou dictada un cop mort.

Ramon Felip, fou detingut malferit, com hem assenyalat abans, de resultes d' una desafortunada topada sembla que producte d' una errada amb la partida d' en Planademunt, localitzat  i capturat prop de la Vola  pels mossos d’ esqüadra  el dia  2 de juliol de 1842, fou  executat a Vic abans d’ acabar el mateix dia.

Felip fou el gran resistent del periode d’ entreguerres i el pitjor maldecap per les autoritats liberals, perquè sempre actuà  precedit d’ un profund sentiment vinculat a la causa carlina.
La mort de Ramón Felip, però,   no fou  la fí dels trabucaires que continuaren les seves activitats, durant i fins i tot després del   moment en que esclatà la revolta dels Matiners.

Deixem com a referència l' existència d' un romanço en castellà publicat per Josep Gibert, relatiu a la presa i mort de' n Felip.

ROMANCE NUEVO DE LA CAPTURA Y MUERTE DEL CABECILLA FELIP EN CATALUÑA.

Pag.239.
Cançons de bandolers i lladres de camí ral
Josep Gibert
Edicions Raima
Moià 1989

Ramon Vicens,  alies Felip i  el seu ajudant  Ràfael Sala, conegut com Planademunt, foren els primers capitosts dels trabucaires. A la mort de Felip els trabucaires es fèren aparentment esmunyedissos. Hem trobat un fragment d' una cançó, de la que només hem pogut recollir la lletra, però que ens il.lustra sobre aquest grup armat, un cop desaparegut el seu cap en Ramón Felip.

El seu lloctinent, Rafel Sala, Planademunt, no tingué l' empeny o no es veié amb forces d' ocupar l' espai de' n Felip com a cap de qüadrilla en actiu i fugí a França després de la seva mort. Afincat a Custoges (Vallespir), des d' on mantingué el testimoni de Felip, fou retingut  aviat per les autoritats franceses i deportat cap a l'interior de l'estat francès, cosa que impossibilità cap mena d' intervenció activa coneguda, sent considerat no obstant com un dels caps  dels trabucaires i  com a tal responsable indirecte de diferents segrestos i robatoris que es produïren des de la mort d' en Felip.

Oficialmente retonà a Catalunya durant la guerra dels Matiners, actuant com a comandant dels matiners, fou fet preponer el 6 d’ abril de 1849 vora Ginestar, i afusellat  quatre dies després a Girona.

Si fessim una llista de trabucaires, ens faria falta espai per enumerar-los, el cançoner tradicional els redueix sistemàticament, motiu pel que deixarem pels historiadors els seu detall. (inclourem una petita bibliografia per a qui tingui més interès).

Passem ara a veure molts d’ aquests lladregots de camí ral que un cop acabada la Guerra i tot i haver format en origen part de les files carlines, acabàren els seus dies com a malfactors i que el cançoner ha recollit les seves facècies.


El CABRER

Una cançó vui cantar
(a Deu demano llicencia)
de l’ anomenat Cabrê:
jo vos ho explicaré
la seva vida quina era.

A l’ edat dels catorze anys
se llogà per guarder cabres
a la casa de l’ Estany.
s’ hi va estar cerca d’ un any,
que era un xicot variable.

Un dia, guardant pel bosc,
Cabrer parlà  amb el Muchacho.
Això es va venir a sabê;
varen agafà el Cabrê.
i a Berga pres lo portaren.

Quan el varen deixâ anar
li feren grans amenaces.
Després se va fer carlí:
tres o quatre anys va servî
que’ ls quefes molt  l’ estimaven.

La vivesa natural
com cap altre  la tenia:
petitet era i leugé,
sabia tirar molt bé:
tocava d’ allí non volia.

A mentres va sê assistent
tenia molt bona vida:
quan va saber de jugar
amb companys se’ n va a robar:
mai més seguí la partida.

Con prous Diners ha robat,
a Andorra se n’ és anat,
als llocs d’ Encamp i Canillo.

Al Port se fan moltes morts:
no se sabia qui ho feia,
més dicen si ho fa el Cabrer
per fer-los donâ el diner.
Pobre de qui s’ hi esqueia!
Sentint parlar del Cabrer
allí tot-hom tremolava,
perquè els fa donà el diner.
An els pobres no ls fa re.
Qui’l vaia, tot-hom callava.

El seu modo de robar
n’ és un tant considerable;
en robava alguns rectors,
pagesos rics i senyors
i gent que no els feien falta.

Mes ara se n’ és donat
a robar els paquetaires;
li n’ ha `portat mala sort,
li ha ocasionat la mort:
massa temps ha que durava.

Als Rasos de Peguera
el varen agafar:
l’ Aureia de Massanés,
quan li donava els dinés,
amb gran sprit s’ hi abraçà.

Ell arranca un gran crit
per donar-los mes dalit:
-         Ala Minyons, que ara és hora!
ja li dona colp al cap:
ja va ser trastornat:
confessió demanava.

-         Molt més m’ haguera estimat
ser près dels moços d’ esquadra,
parrots o guardies civils:
no haurien estat tan vils
pr dar- me’ n la mort tan prompte.

Ara be estareu contents,
pagesos rics de muntanya:
han Arafat el Cabrê;
mai més us farà dar re:
de morir té la sumaria.

Jo molt de temps me só guardat
per queixes males aubagues,
matant alguns esquirols,
cabres Feres i moçols,
i algunes perdius enlaire.

Joves que veniu al món:
de lladres no volgueu ser-ne
que, quan Déu n’ està cansat,
amb molta felicitat
ells cauen que no s’ ho pensen.

 (te partitura musical)

Pags. 44-45-46.
El cançoner del Calic
Mn J. Serra i Vilaró
Edició Facsimil .
Bagà 1989

És una cançó recollida en multitud de cançoners. (Veure bilbiografia)

Quan Mn. Vilaró recollí aquesta cançó cantada pel Calic de Bagà, (cançó que segons  sembla fou dictada pel Zot de Gòsol), quan encara vivia un dels tres contrabandistes que agafaren  pres el Cabrer.

El Cabrer havia format part durant la primera guerra carlina de la partida de Climent Sobrevias, conegut com el "Muchacho", després com tants d' altres és llençà  a la muntanya. Actuant com a simple lladregot robant els contrabandistes i  pagesos rics de la muntanya.


ELS RILIS

Una cançó vui cantar:
no hi ha molt que s’ és dictada:
és de quatre catalans
que n’ han agafat les armes.

Què direm de Carlos Quint,
de la familia de Carlos?

Irem Muntanyes amunt
cap a Sant Grau i els Àngels.
uns dies menjarem molt,
altres no menjarem gaire:


Algún rosegó de pa
I alguna tirada d’  aiga,
Irem per los cami-rals,
Espiant la gent que passa:

No matarem a ningú
i espolsarem les butxaques.
La gent ja se’ n cansaran,
en daràn part an el Batlle.

El Batlle com n’ és forçat
per fer tot lo que li manen,
farà tocar sometent,
aquell repic de campanes,

Nosaltres, com som jovent
farem bellugar les cames.

(Te partitura musical)

Pags. 12
El Cançoner del Calic
Mn. J Serra Vilaró
Facsimil
Bagà 1989

Segons el Calic aquesta cançó la dictaren els mateixos lladres, molt temuts a la comarca de l’ Alt Llobregat però dels que no he trobat cap referent històric. Segons el Calic el pare era el Tòrric que havia fet de moliner a Bagà.

D'aquests lladres a la contrada no he trobat altres referents literaris ni històrics, llevat dels comentaris del Calic. Interessa la tornada que fa referència a un soposat sentiment de suporta a Carles V el Pretenent carlista ?

Curiosament la tornada d' aquesta cançó l' hem trobada en una altra cançó de lladregots que deixem referenciada. On el contingut té també altres semblances amb  els Rilis.


ELS LLADRES DE CERDANYA


I una  cançó vull cantar
i una cançó molt galana,
de tretze lladres que hi ha
a la Palna de Cerdanya.
Qué direm de Carlos Quint,
de la familia de Carlos.
Si voleu saber on s' estan,
a Ribes tenen posada.
Han robat can Pellisser,
Can Pellisser de Maçana.
Ja els-e n' han mort un minyó
i els han registrat la casa,
i al sortir-ne del portal
tenen una escopetada.
Ara n' han mort el Siuspalu,
la colla serà espatllada.
l' un dia menjarem molt,
l' altre no menjarem gaire,
i ara que tenim diners,
ens  en airem a la França;
quan els haurem acabats,
ens en tornarem a Espanya.
Ja ens n' airem pels baixons,
pels carrers d' Espanya;
no matarem ningú
sinó escurarem butxaques.
I la gent se' n cansaran,
donaran part a l' alcalde.
L' alcalde, com és manat,
ha de fer el que la llei mana.
Ja mouran el sometent,
amb repicó de campanes.
Nosaltres, com som jovent,
ja farem anar les cames,
per les muntanyes amunt,
per les muntanyes més altes,
d' on canta lo cucut
i el cabrer guarda les cabres.

(té partitura musical)

Missio de Recerca Tomás-LLongueras 1935,
Recollida a Puigcerdà. cantaire Josep Alier.
Pags 306-307. Cançó 94
Materials Vol XVII
Barcelona 2007


LA DECADÈNCIA DELS TRABUCAIRES

EL SEGREST DE' N MASSOT

Tornant als trabucaires, la facècia més important per la que fòren coneguts arreu i els comportà un judici, diguem-ne internacional, fou l' assalt de la diligència de Barcelona a Perpinyà i el segrest de tres dels seus ocupants.
El segrest fou una de les maneres habituals que tenien per sobreviure aquestes colles de facciosos i que gràcies a mantenir vincles en ambdòs costats de la frontera els permetia gran movilitat i una certa dòsi de seguretat, motiu pel que sovint trasl.ladàven els segrestats a recès de les zones frontereres.

Els trabucaires dugueren a terme l' assalt a la diligència, a finals de febrer de l'any 1845, en el lloc conegut com el Suro de la Palla, aprop del riu La Tordera, lloc de pas i parada de diligències.

Els assaltants a més del botí, s' endugueren presos tres ocupants de la diligència amb afany de treure'n un rescat, s' iniciava així un dels fets que tingueren més ressonància pública a mitjan segle XIX.

La mort del segrestats i en especial la del darrer d'ells, el jove Massot, hereu del mas d' aquest nom a Darnius, adquirí un ampli resó popular, especialment per les circuntàncies que giraren a l' entorn dels tràmits fallits del seu rescat. Dictant-se romanços que foren cantats a un costat i altre de la frontera.

La colla de trabucaires, responsable de l' assalt dee la diligència i del  segrest de tres dels passatgers, fou detinguda pels gendarmes dins un mas de les Illes (Catalunya Nord) on tenien el seu refugi, sent aquest el nom pel que serien recordats, Trabucaires de les Illes.


ELS TRABUCAIRES

Adéu Siau bandolers
trabucaires nomenats,
que si fossiu gent de bé
no us hauríen agafat.
Casi en tot temps la vagància
mal sens compte ocasionà,
per lo tant no és d' admirar
del present cas la importància,
Lo que anam a declarar,
i manifestar al lector
és molt cert que causà horrror
i casi no es pot contar.
Després de tots els trastorns
pels que havem atravessat,
se' ns ha desmoralisat
algunns, en aquests contorns.
Lo no volguer treballar,
i el viure sense fer res,
això sens dubte va ser
el que al crimen els portà.
Disset lladres o traïdors,
baix el nom de Trabucaires,
poblaren els nostres aires
amb els seus crims i horrors.
Entre la nostra fronetera
i la de la França veïna
se amagava una quadrilla
de gent bastant bandolera.
Joan Simon el primer està
d'  aquesta gavilla indigna,
i de renom Collsuspina
que comerciava amb safrà.
Lo que en la causa més pesa
en contra d' aquests malvats
foren les malvestats
contra tres pobres comesa.
Entretantt amat lector,
aquest cas explicarem,
se bé és precís recordem
uns fets que causen horror.
Sens la manor resistència
prop del Suro de la Palla,
aqueixa infame
detingué la diligència.
El vint-i-set de febrer
(fou en l' any quaranta-cinc)
segons els datos que tinc,
cridà alto ! un bandoler.
Eren les deu de la nit,
i al sentir-ho el majoral
pensant evitar un mal
para el cotxe tot seguit.
S' acosten luego els traïdors
i amb la major insolència
registren la diligència,
sense fer cas de crits ni plors.
Amb els trabucs apuntats,
i amb el punyal en la mà,
fan de seguida baixar
als viatjants espantats.
A terra els manen posar
a tots boca per avall,
per a que amb menos treball
puguin a salvo robar.
Els rellotges se'ls quedaven
i les cadenes d'or bones,
sens respecte algú a les dones
transtornades com estaven.
Fan deposità als viatgers
les prendes de plata i or,
junt amb coses de valor,
i roben luego els diners.
Més no contents amb lo dit
maltracten els viatgers,
portant-se dits bandolers
amb un rigor mai sentit.
Registren la diligència,
i amb una astúcia infernal
busquen dins d' ella el caudal
que amagat fos amb prudència.
Aprofitant l' ocasió
recolleixen dels viatgers
els passaports i papers,
bons per la seva intenció.
Tres senyors han assignat
per a que es quedin amb ells,
i pegant-los amb fusells
els fan fer sa voluntat.
Ballber, Roger i Massot
són les victimes triades,
i horriblement, arrancades
per aqueix en el complot.
De Massocru que estava allí,
sa mare es desconsoloava
i pel seu fill suplicava,
i un trabucaire va dir:
que el seu fill deixés anar
i que tot s' arreglaria,
puix diners més ne daria
dels que podien dessitjar.
La infeliç es despreciada
sense ningún mirament;
i figureu-vos el turment
que tingué la desgraciada !
De lluny se deixa sentir
un xiulet, i a esta senyal
els traïdors amb el caudal
se varen posar en camí.
Les tres victimas lligades
entremig d' ells les col.loquen,
i no caminant se' n mofen
fent-los arrencar les traves.
Amb un pas accelerat
pels boscos s' introdueixen
del modo més indignat.
Per camins estraviats
i per sendes molt estranyes
marxen cap a les muntanyes
amb els efectes robats.
No poguent pas resistir
Ballber tan cruel fatiga,
demana a Roger que escriga
un poc, puixeent morir.
El seu testament li dicta
amb la ultima voluntat,
perquè amb tal conformitat
el rebi la seva familia.
Quan sobre la neu pugnava
entre la mort i agonia
per aquella gent impia
la capa li fou robada.
El deixen abandonat
estés en la neu, i a poc
l' infeliç havia mort
enmig de tanta crueltat.
Un sometent se va armar,
després del cas indicat,
però haver mort un soldat
solament va resultar.
Espies no els ne faltaven,
noticies certes rebien,
i a més el que destorbien
de lluny se lo cumincaven.
Amb exies seguritats
els delictes ocultaven,
i aixís és que s' augmentaven
els seus crims i maldats.
Els inícuos bandolers
més de mil unces volien,
o si no assessinarien
als dos restants presoners.
En la casa de Solà
la quadrilla descoberta
fou, i amb la noticia certa
els mossos van atacar.
Estant l' acció en son furor
el senyor Roger escapa,
però al pòbre li traspassa
una bala tot el cor.
ja tan sols Massot quedava,
dels tres citats presoners,
perquè en ells els bandolers
sa crueltat desplegaren.
A BAssegoda condueixen
al infortunat senyor,
i en una cova amb rigor
els malvats l' introdueixen.
per res valen los lamentos
ni els precs que fa el desgraciat,
que allí no hi ha humanitat,
i no s' entenen de cuentos.
Prop mil unces de rescat !
a sa mare demanaven
sens el qual assessinaven
a Massot son fill amat.
Però veinet que tardava,
conforme a sa intenció
sens classe de compassió
a Massot s' aturmentava.
Les orelles li tallaren
aquells inhumans traïdors
i amb insofribles dolors
els ulls també li arrancaren.
No puguent ja resistir
els turments que li donaren
les forces l' abandonaren
i el desgraciat va morir.
Se varen domiciliar
en la frontera de França
pensant que allí sa estança
no es podria averiguar.
Noves crueltats comeses
per ells allí se contà,
quan els van manar agafar,
les autoritas francesas.
La tropa i gendarmeria
contra la que van fer foc
els perseguí, i d' allí a poc
capturà a cada u en sa via.
A les presons són tancats
de Ceret i Perpinyà,
per després cada u pagar
tots els seus crims passats.
la sentència al fi els llegeix
després d' un procés formal,
de Asisses el tribunal
i és la que aqui baix segueix.

(no disposa de partitura musical)
Cantada per Maria Tubau (Pardines) 1924
Recollida per Joan Amades.
pag. 660 Folklore de Catalunya - Cançoner
Editorial Selecta.
2º edició
Barcelona 1979

Amades indica que fou també cantat, però no disposem de la música que l' acompanyava en no ser publicada. No hem d' oblidar que romanços són cançons.

Els components de la qüadrilla de trabucaires que intervingué en els segrest, fou detinguda a la Catalunya Nord i en un judici absurd cel.lebrat a Perpinyà l' any 1846, contrari al dret internacional, es jutjà ciutadans espanyols per uns fets delictius succeïts a Espanya, i condemnats sota sentència emesa per un tribunal francès. 


Pagàren amb la vida i foren executats:

Joan Simon (Collsuspina, també dit Tocabens)
Josep Balmas (Sagal, també conegut pels mots de Menut i Verdaguer) 
Geroni Grasses (Llorenç)

Josep Mateu (Xocolata)

Jaume Bosch no fou capturat i  tampoc localitzat  ( fou condemnat a mort en rebelía)

Condemants de per vida a treballs forçats:

Llorenç Espelt (Frai)
Pere Barlabé (Negret)
Salvador Fàbrega (Noi Piu)
Isidre Forga (Menut)
Antoni Forcadell (Garcias)
Martí Reig

Condemnat a 20 anys de treballs forçats

Josep Camps (Sabé)

Condemnat a 10 anys de treballs forçats

Joan VIcenç (Nas Ratat)

Condemnats a 10 i 8 anys de presó

Vicenç Justafré
Manel Colomer (Serinette)

Condemnes menors

Sebastià Bernades. Cinc anys de presó
jaume Pujades. Jaume Pujades

En resultaren absolts.

Caterina Gatell
Josep Fàbrach (Domingo)

Aquest fets aixecàren molta polseguera i tingueren un gran resó popular, fins el punt que a la Catalunya Nord, es redactàren tot un seguit de cançons que recordàren aquest fets i foren cantades de generació en generació, tot i l' afany polític de limitar,, tan per part de les autoritats franceses  com les espanyoles, el paper dels trabucaires al de simples criminals.

Els trabucaires dins l' ànima popular nord catalana, no tenen exclusivament l' aparença de bandolers i assassins, si no també d' estranys herois que vivien al marge de convencions i fronteres.

He trobat una de les cançons que en recordança d'aquests fets, és cantàven a la Catalunya Nord.

LA CANSO DELS TRABUCAYRES

l' any mil vuit cents quaranta quatre
Una banda se va formar
de Trabucayres en l' Espanya
per matar, violar i robar.
Ay ! Quina tristesa tan gran,
Pares i mares,
D' haver criat eixos infants
Eixos brigants !

En passant al Pla de la Palla
En Tocabens lo capità,
Una diligencia passava.
promptament la van arrestar,
Roger, Ballbé foren lligats
També Massot,
Per eixa banda de malvats
Foren robats.

Ne passavant per les boscuries
I prop de Sant Miquel de  Lied.
Ballvé ne fou a l' agonia
Sobre la neu morí de fred.
Se alsaren los somatents
Per deslliurar-los.
Mataran un homo de bé,
Lo fill Roger.

Ay des ditjats ! Que vos debia
El fill Massot de Darnius ?
Ell va patir cruels martiris,
Menat molt rogorosament.
Les orelles li han llevat
Banda de pillos !
La boca amb herba li han tapat,
Jueus malvats !

Si n' hi havia un de la colla
Que de bronze tenia el cor
Ell lo ten mas dur que una roca
A una dona ha dat la mort,
Si li ha tret l' infant del cor
Cruel Arabe !
Aqueix serà mas fort
Per vos dar mort;

Li ha arrancat de les entralles
Amb los braços ben retrossats,
Ell pportava stillets i dagues
Un punyal de nou amolats
Las mamellles li ha lligat
Quina dolencia !
Per li aumentar lo dolor
Cruel traidor !

Alli al cortal de la Bellecia
A Las Illes anomenat
va su cedir gran desgracia
A dos homes de calidat.
Lo massover fou inocent
A estes coses
Mataron dos homes del rey
Fou llur servei.

Riberes, parets fetes dels Mores
Saltan eixa malvada gent
Travessen frontera de França
Sens permissio del govern
Mes lo govern es diligent

Va perseguir-los
Cuida los prendre promptament,
Alertament.

(Diposa de partitura musical)

Cançó recullida al Journal Illustré des Pyrenées-Orientales de l' any 1901, Recullida per Virós (lletra i música)

En Jean Amade, a la Revue Catalane de l' any 1908, també  sense música ens fa un detall de la mateixa cançó que diu va ser recollida a les muntanyes de Ceret en una data propera a l' any 1846, any del famó judici La cançó segueix el text anterior, tot i reconèixer que va recollir dos fragments diferents.

LA CANÇÓ DELS TRABUCAYRES

l' any desavuyt cents cuarante y cuatre
una banda se va format
De trabucayres dins Espanya.
per matar, y violar, y robar.
Hi ha allí, al Pla de la Palla,
El Tocabens, y es capità.
La diligencia hi va passar:
Promptament la van arrestar
Roger Baybé va ser robat,
També en Massota;
Per 'quella banda de malvats
Foren lligats,
rodan pr boscos i muntanyas
Tota aquella dolenta gent;
saltan marges, saltan parets.
Fetas dels moros,
saltan marges, saltan parets,
per los deserts.
y a la cova de Bassegoda
Al fill Massota varen matar.
Las orellas li van llevar,


Com un apèndix, Amade recull unes estrofes que tenen a veure amb la mateixa cançó, però ignorem en no disposar de la partitura, si estem parlant de la mateixa cançó o de dos variants de la cançó, tot i que ells les anomena dos cançons. Signifiquem seguidament com ho feu Amade en el seu article, l' altra fragment.

Cruels arabes,
Las orellas li van llevar.

Juehus malvats!
Mireu quin desconsol tant gran

Per pares y mares,
Tenir els fills presos en mans

d' aquells brigans !...

Pagines 52 i 53
Revue Catalane.
Perpinyà 1908

ELS TRABUCAIRES

L'any mil vuit-cents quaranta-quatre
un bàndol nou se n' és posat
de trabucaires a l' Espanya.
Sols viure, matar i robar.
Ai quina pena n' és tan gran,
pares i mares, 
el ser  presos d'aquells mans
d' un tal Brillants.
Quan ne foren al Pla de la Palla,
lo Tocabens, el capità,
la diligència n' és passada,
prompte los varen agafar.
Roger i Ballver foren lligats,
També Massota;
per una ronda de malvats
foren lligats.
Se' ls emportaren a les boscúries
cap a Sant Miquel de Llebrers;
se' ls emporten per les arcoves,
sobre la neu, morint de fred.
Tot ne són d'esmolets i dagues
i de punyals de nou amolats.
Les aurelles n' hi han tallat,
que violència!
Què vos devíem,
ai, aquells fills tan estimats,
jueus malvats?
Si n' hi havia un de la colla
que de bronzo tenia el cor,
i amb una dona de l' amor,
cruel errada,
li n'ha arrencat l' infant del cor,
ai, quin dolor!
Ja se' n pot tenir recordança
quen' és en Tià d' en Maués.
Els hi ha fet matar els fills
i s' ha quedat els diners.

(Té partitura musical)
Cançó nº 11. pàgina 33/34
Missió de Recerca  Tomàs- Bonell 1926.(Garrotxa)
Material volum XXI
Barcelona 2011

Segons recull l'aplec, fou cantada per Esteve Plana (a) Bac d' uns 50 anys (Castellfullit de la Roca). Duis per nom Cançó de Ripoll. Els tabacaires. Tot força lluny de la realiatat. El quart vers  del text musical musical afegeix  "sols per viure...".   

I encara una altra cançó també recollida al vessant nord català.

LOS TRABUCAYRES


En passan al Pla de la Palla
En Tocabens lou capita :
Una diligencia passaba,
Ptomtamén la van arrestar :
Roger, Ballbé  foren lligats
També Massot;
Per eixa banda de malbats
Foren robats

No passaban per las boscurias,
I prop de San Miquel de Lled,
Ballbé ne fou a l' agonia
Sobre la neu morí de fred,
Se alsaren los somatens
Per deslliurar-los,
Mataren un home de bé
Lo fill Roger.

Ay desditjats ! que vos debia
Al fill Massot de Darnius ?
Ell va patir cruels martirys,
Manat molt rigorosamen :
Les orellas li en llebat
Banda de pillos ! 
La boca amb' herbe li en tapat
Johéus malbats.

Si, ni habia un de la colla
Que de brozu tenia el cor ;
Ell lo ten mes durt que una roca,
A una dona ha dat la mort.
Si, li ha tret l'infan del cor ,
Cruel araba !
Aqueix sera lo crim mes fort
Per vos dar mort.

Li ha rencat de las entrallas
Ab los brassos ben rétrossats,
Ell portaba stillets y dagas,
Un punyal de nou amolat.
Las mamellas li ha llebat
Quina dolencia !
Per l'y augmentar lo dolor
Cruel traydor.

Alli, al cortal  de la Bellecia,
A Las Illas anomenat,
Va succehir granda disgracia
A dos homes de calitat.
Lo masobé fou innocen
A estas cosas
Mataren dos homes del rey
Fen llur servey.

Riberas, parets fetas dels Moros
Salten eixa malbada gen :
Trebessan frontera de França
Sens permissió del gobern ;
Mes lo gobernm es diligen
Va perseguin-los :
Cuida los  prendre promtamen
Alertamen

A la coba de Bessagoda
Ab gran furia  y gran rigor
Heu mort un home respectable
Que per nom 's dehia Massot.
Li habeu arrancat lo cor,
Cruel spectacle  !
De cap a peus l' en maltractat
Qu'es pietat !

Pares y mares , preniu exemple
D'els trabucayres tan cruels.
Corregiu vostres fills y fillas ;
Que a déu sempre sigan fidels.
No habessen pres  los trabucs
Y fet desgracias
No's  veurian tan grans afronts
Portan grillons. (1)

(1) Des iers aux pieds

Journal Commercial des Pyrenees  Orientales, 1901

Tè partitura musical.
publicat a Trabucires i fronteres
Raymond Sala
Pag. 118

Col Historia Editorial Trabucaire
Canet de Rosselló 2.012


Mesos després els aires de guerra, acallaren la veu dels trabucaires, s' iniciava un atre temps de revolta. El nou pretendent carlí, Carles VI, feia pública la seva pretensió d' aconseguir la Corona d' Espanya.

El 16 de febrer de 1847 a Cervera, una partida sota el comanament de  Benet Tristany prengué el poble, s' iniciava formalement una nova guerra que només afectaria Catalunya. L' anomenada segona guerra carlina o també la Guerra dels Matiners, però això ja és una altra cançó.

BIBLIOGRAFIA